Els raigs dels caçafantasmes, el portal que obria el DeLorean quan viatjava en el temps, alguns dels primers vols de Superman, i un llarg etcètera, són elements que han quedat clavats a la retina de l’inconscient col·lectiu. Tothom sap que potser eren un pèl ‘cutres’, però no importava perquè el grau d’emoció que desprenien les històries era molt gran. Anar a veure MIB 3, per exemple, i sortir igual de satisfet que alguns dels films enunciats és força impossible si has viscut temps passats. O temps millors, que pel cas, i ara més que mai, sembla ser el mateix. De fet, el retorn al passat, com apuntava el títol del mític i insuperable film de Zemeckis, és l’argument d’aquesta tercera aventura dels homes de negre, que han de recular quaranta anys enrere per evitar una imminent invasió extraterrestre al nostre present. Increïble exercici creatiu.
Absència d’originalitat a una banda, amb humor tot passa sempre millor, i és en aquest aspecte on Barry Sonnenfeld, màxim responsable creatiu d’una franquícia que s’iniciava a finals dels noranta adaptant el còmic de Lowell Cunningham i Sandy Carruthers, aconsegueix destil·lar enginy i una certa alegria. Des de la insinuació d’uns orígens alienígenes de Lady Gaga, Andy Warhol, Mick Jagger, i el col·lectiu sencer de top models, passant pel savoir faire del clown Will Smith, i una llista incontable de petits gags, tot plegat, fan de l’humor la bandera que aconsegueix fer de MIB 3 un prou digne blockbuster d’estiu. Però res més.
El millor: el tràiler del reboot de The Amazing Spiderman, d’estrena aquest mateix estiu. Simplement espectacular.
El pitjor: tot i l’entertainment, la falta de moho, d’emoció, una absència massa generalitzada en el fantàstic dels darrers vint anys.
Aquesta secció està patrocinada per:
