L’Unigirona va anunciar dimecres que dues de les seves millors jugadores d’aquest curs, Chloe Bibby –MVP de la lliga- i Natasha Mack, no jugaran les eliminatòries pel títol amb l’equip, perquè marxen als camps d’entrenament de la WNBA. El seu contracte els ho permet, una vegada assolit l’objectiu primordial aquesta temporada, que era la classificació per a l’Eurolliga Femenina 25-26. La francesa Migna Toure, tot i que no disposava d’aquesta clàusula, ha decidit acomiadar-se per anar també allà mateix. El club, contrari a retenir ningú que no s’hi vulgui estar, a Girona, l’ha deixat marxar mitjançant l’ingrés d’una compensació econòmica.
Doncs bé, en el tram decisiu de la competició de lliga, tenim l’equip desballestat. Després d’unes quantes temporades que han estat un calvari –la 20-21 va ser la millor i va ser la de la COVID, que els aficionats no vam poder gaudir amb el retorn de Chelsea Gray inclòs-, aquesta temporada ha tornat l’Uni que coneixíem, jugant bon bàsquet, vistós i ofensiu –sabem que això comença sempre a la defensa- i, com a conseqüència, obtenint bons resultats. Enguany l’equip ha fet grans partits, però ha estat irregular i ha malbaratat la possibilitat d’arribar a les finals de l’Eurocopa i la Copa, quan l’equip estava més que capacitat per fer-ho. El Baxi Ferrol, vuitè en la lliga regular, va ser finalista d’Eurocopa i el Jairis murcià, cinquè en la fase regular, va guanyar la Copa, dues finals en les quals l’Uni hi hagués pogut ser perfectament, però ha fallat en els moments importants. Cal convenir que això no són ciències exactes, però també que més a la vora que ho hem tingut en aquesta ocasió, no ho hem tingut mai i ja m’agradarà veure si ho tenim en el futur. Van ser dues decepcions importants per a l’afició que, tot i això, ha respost sempre de manera generosa, entenent que tot plegat són coses que poden passar.
Amb les eliminatòries pel títol de lliga, però, no passa el mateix. Hem estat l’equip més regular i teníem prou capacitat com per afrontar la lluita pel títol en una millor posició que la resta de rivals directes, ja que el València, l’Avenida i el Saragossa, per diversos motius, afronten aquesta fase definitiva en hores baixes, afectats també, però no només, per la febre de baixes diguem-ne WNBA. Dels favorits, érem els més sencers. L’afició, quan veu això, s’il·lusiona novament, però les baixes voluntàries –això és important, perquè vol dir que podien triar entre marxar o quedar-se-, sobretot de Bibby i Mack, però també de Toure, han estat una gerra d’aigua freda.
Què hem de pensar els abonats i aficionats? Tenen una clàusula al seu contracte que les permet marxar i és ben lícit que la facin valer, però l’aficionat quina lectura en fa d’això? Que fan passar la seva ambició personal per davant de tot? Que en el moment crucial, el moment que l’aficionat espera amb candeletes després de tot un curs oferint-les un suport incondicional, quan es té la possibilitat de celebrar un títol després dels desenganys de l’Eurocup i la Copa, a aquestes jugadores les hi és indiferent el club? Les hi són indiferents les companyes? I el que és més greu, les hi és indiferent l’afició que sempre ha estat al seu costat i canvien la possibilitat d’aixecar un títol per anar a un camp d’entrenament que, no ho dubto, les hi deu fer molta il·lusió i és important per a la seva carrera professional? Amb quin esma hem d’anar a animar ara a Fontajau? El cas de Toure, en aquest sentit, és sagnant.
Més preguntes: per què el club inclou aquesta mena de clàusules que permeten que passi això? Per què sinó, aquest tipus de jugadores no s’avindrien a fitxar? Perquè així el seu fitxatge no fa saltar el pressupost pels aires? No s’ha acabat d’entendre ni de justificar aquest punt en la roda de premsa d’avui de Cayetano Pérez i Pere Puig. Els membres de la directiva mereixen tot el respecte i agraïment pels esforços que han fet al llarg d’aquestes temporades, aquesta inclosa, arriscant fins i tot patrimoni personal. Cal també obrir una reflexió al respecte, perquè si per fer això sostenible cal arriscar patrimoni personal, és impossible proveir al projecte d’una base sòlida que el faci viable i potser no paga la pena. La fusió amb el Bàsquet Girona potser seria una solució a aquest aspecte, perquè molt possiblement les tensions de tresoreria no farien trontollar al club ni la seva viabilitat, deixant de dependre dels tempos de les administracions.
Tornant a les jugadores. Que n’hagin marxat de vitals vol dir que estem descartades per aconseguir el títol? En absolut. En les dues ocasions que l’hem guanyat, hem arribat a les eliminatòries gairebé agafades amb pinces. Vol dir que ho tindrem més complicat, molt més, que si comptéssim amb les aportacions de Bibby i Mack. Ni tan sols podem entrenar fent 5x5 entre professionals. Vol dir que no tindrà res a veure l’Unigirona campió de la fase regular amb l’Unigirona que disputarà si més no la primera eliminatòria pel títol. En sembla una falta d’ambició per part del club i per part de les jugadores i crec que el missatge que es llança és nefast. Ara bé, puc assegurar que l’afició respondrà i que, malgrat tot, estarà a l’alçada. Tot això també hauria d’obligar als responsables de la competició a fer una reflexió profunda al respecte.
Atenció, però, que les fugides d’aquestes jugadores pot tenir un efecte molt perniciós pel futur. Quan compres l’abonament a principi de temporada ho fas amb tota la il·lusió del món, per donar suport al club, per animar i, si hi ha sort, gaudir de bon bàsquet. Si l’equip funciona, creix aquella il·lusió col·lectiva entre els aficionats i també creixen les expectatives, que es graduen en funció de les victòries i les derrotes o de les dinàmiques de l’equip al llarg de la temporada. Però el fet que en el moment més important del curs l’equip quedi desballestat de manera artificial, perquè hi ha jugadores que marxen, li costa d’entendre a l’afició, perquè ho percep com una adulteració de la competició i sent que s’està menystenint la seva il·lusió, que és la base de la fidelitat. Després de travessar un calvari des del 2020 fins ara resulta que, quan podem xalar en l’època més emocionant de la competició, com que ja hem assolit l’objectiu principal, algú creu que es pot assumir que s’afebleixi l’equip. Sincerament, et sents enganyat.
Si aquesta ha de ser la filosofia, si és una qüestió de diners, si sense aquestes clàusules era impossible fitxar, que ens avisin a principi de temporada, que jo em plantejaré si em torno a abonar en cas que el meu club consideri que no hem d’anar a totes i aspirar a tots els títols, desvirtuant de passada la competició, com la resta de clubs i jugadores que han actuat semblantment. Diu que Bibby ha renovat per la propera temporada. Magnífic. Però volem saber en quines condicions. Que s’expliquin abans de fer la campanya de renovacions d’abonaments, abans de tornar a il·lusionar-nos. Oblidar aquest component emocional o menystenir-lo és contraproduent i pot provocar que la massa social del club i l’afició al bàsquet femení a Girona, després de tota la feinada feta, en comptes d’augmentar, disminueixi. I no se’ns podrà retreure res.
