Sembla que ja està lligat el retorn del tècnic Roberto Íñiguez a l’Uni Girona, en substitució de Laura Antoja. El Tió s’avançarà als Reis –una condició, la monàrquica, que sempre implica retards de tota mena- i durà al club gironí un entrenador amb cara i ulls, un tècnic que compleix amb tots els requeriments necessaris en una situació com la que es troba el club que, siguem sincers, ha fet una plantilla digna d’Eurolliga i més encara amb el proper retorn de Rebekah Gardner, pla més desitjat i celebrat que el d’Íñiguez, i la propera reincorporació d’Irati Etxarri. El retorn d’Íñiguez, que va rematar aquella lliga del 2015 que Ramon Jordana havia encarrilat, s’ha de considerar un regal en el context actual. Com a mínim tindrà un pla i molt pocs dubtes, posarà ordre i les jugadores sabran a què atenir-se. La intensitat, en tots els sentits, estarà garantida.
A aquesta situació s’hi ha arribat perquè al final de l’angoixant i desastrosa temporada passada, quallada d’incidències de tota mena, el club va cometre una errada immensa, va trair el seu ADN, va anar en contra dels seus principis, d’aquell seny que se li pressuposava i del qual n’ha fet sempre gala, i va fer fora de manera capriciosa un tècnic excel·lent, Bernat Canut, un entrenador d’aquells que és home de club, capaç d’identificar-se amb l’entitat i entendre la línia que pretén seguir la directiva. Una figura imprescindible per construir un projecte que tingui consistència i continuïtat i pensat per fer créixer esportivament l’entitat, que treballa amb el que té i que, si hi ha desavinences, les ventila de portes endins com bé saben a la Seu. La seva sortida, de la manera com la va explicar ell mateix i sense consens dins la directiva –com en el cas de la contractació d’Íñiguez-, només és motiu de vergonya, i fer avergonyir a l’afició és de les poques coses que l’Uni no es pot permetre si no vol que la gent deserti de Fontajau. Les coses es poden fer molt millor.
Laura Antoja ha estat un intent de repetir l’invent Surís, que també va accedir al càrrec sense experiència en la categoria i va sortir prou bé fins que va tocar sostre, però la Laura ha arribat al càrrec massa aviat, en el millor dels casos, i així ha quedat demostrat. Se l’ha vist superada en més d’una ocasió i no donava la sensació que el seu ascendent sobre les jugadores fos prou sòlid per a fer prevaler la seva autoritat i, molt menys encara, ser capaç de persuadir-les i seduir-les amb la seva idea de joc. L’Uni pot perdre, però no es pot permetre fer-ho com ho va fer davant l’Araski i l’Estudiantes. Aquestes dues derrotes figuren dins del top 5 dels pitjors partits que s’han vist a Fontajau. L’actitud de determinades jugadores també és per sotmetre-la a un acurada anàlisi, treure’n conclusions i tocar el crostó a qui calgui, una tasca de la direcció esportiva. Si no, ho farà Íñiguez, que té fama de ser sobreprotector amb les seves jugadores –veurem fins a quin punt és de cara a la galeria-, però també molt exigent i sovint li hem vist clavar sonores esbroncades des de la banda quan era a Salamanca –no en recordo cap en la seva breu estada anterior a Girona-, només superades per les de Ramon Jordana. Per contra, és indubtable que es tracta d’un tècnic capaç de millorar ostensiblement les prestacions de les seves jugadores, de fer-les créixer, i així ho ha demostrat.
Íñiguez seria el fitxatge ideal –ho va ser el 2015- si no fos per dues qüestions. La primera, més a curt termini, és la desconnexió i fins i tot l’animadversió que el públic sent envers la seva figura. Ho saben a Saragossa, a Girona, a València i fins a tot a Salamanca, equip amb el qual va guanyar tot el que es podia guanyar i va dur a fites impensables a Europa, on no en tenen bon record. Les ferides obertes amb el públic gironí, que en recorda vivament les provocacions i els enfrontaments amb Alfred Julbe, encara couen. L’aficionat de l’Uni, molt ben acostumat a la victòria, també sap perdre i fer-ho amb elegància. No suporta, però, que els representants del club, des dels directius, a jugadores i tècnic, els facin avergonyir i, si Íñiguez fitxa, aquest serà un dels punts innegociables si vol aconseguir el seu suport incondicional. L’esportivitat, el respecte, la cortesia i la preservació de la bona imatge del club són innegociables, Roberto, no t’equivoquis. Si a això s’hi afegeixen els bons resultats –no tinc cap dubte que és la persona més qualificada per aconseguir una reacció immediata-, l’afició de l’Uni respondrà amb escreix. S’hi haurà de tornar a congraciar, però que tingui també en compte que no agraden a Fontajau els numerets ni la falsa adulació, no agraden la impostació ni els llepons, no agraden algunes sentències pròpies de Paulo Coelho del seu compte d’X quan aquestes no s’adiuen a la realitat. Com dirien els adolescents, això només és “postu”, d’altres en dirien hipocresia.
La segona qüestió és més complexa. És Roberto Íñiguez l’home ideal per construir un projecte? És un entrenador de futur? No ho tinc gens clar. És un tècnic excepcional –algú el comparava amb Mourinho per caràcter i no, és molt més bon tècnic que Mourinho-, que no ha aconseguit allargar la seva estada més enllà de 2 o 3 temporades als clubs que l’han contractat al llarg de la seva carrera, aconseguint això sí molts èxits, de manera meritòria. És un home de club? Aparentment, no. Si té discrepàncies amb algun estament de l’entitat que l’acull no opta per la discreció, ho manifesta de la pitjor manera, fent-ho públic de manera abrupta i inesperada, descarregant-se de responsabilitat i posant a la resta d’estaments del club als peus dels cavalls. Va passar a Oremburg, va passar a Sopron i va passar a Salamanca. A nivell personal sembla que, conscient o inconscientment, li és difícil aparcar aquell virus que ell mateix va anomenar el virus de l’ego, i opta per la terra cremada. A nivell esportiu, dues temporades no són prou temps per a construir res permanent, de manera que potser és aconsellable que la seva contractació anés acompanyada d’un plantejament de futur, d’una aposta post-Roberto Íñiguez. En tot cas, cal que el club improvisi menys i pensi a més llarg termini. Exemple de ben a la vora: el Girona FC. I si s’ha de fusionar amb el Bàsquet Girona, endavant, ja triguen, però cal fer-ho correctament.
Si tot va bé, Íñiguez és capaç de dur aquesta plantilla a les fites per a les quals ha estat dissenyada i fins i tot em mullaré: és capaç de guanyar 2 dels 3 títols que hi ha encara en joc, si no són tots 3. La seva tornada obre una nova etapa i només depèn d’ell i de les jugadores –no descarto algun canvi important en la plantilla, alguna marxa i fins i tot algun retorn desitjat- que l’aficionat se’n senti orgullós. Els qui estan amenaçant de donar-se de baixa com a abonats perquè el personatge no els cau bé, primer, no estan pensant en el club, que és molt més que una persona determinada i, segon, es perdran la diversió. Ben tornat, Roberto, la teva bona sort i encerts seran els de l’Uni.
